dilluns, 29 d’agost del 2016

ADÉUS A MITGES

- Posa a rentar les coixineres i els llençols de seguida, d'acord?

Abaixo les parpelles i les torno a pujar de forma més lenta de l'habitual per fer-li arribar un sí. Tampoc em veig amb cor de fer ni un gest d'assentiment amb el cap; menys encara d'obrir la boca. No pas per altre motiu que la manca de forces. Les rodes de la maleta freguen el parquet al temps que ella acaba de fer la volta a la cambra per encarar el passadís cap a la porta de sortida. Silenci trencat per aquella fressa que s'agraeix. M'ha demanat que no l'acompanyi fins allà, de forma que li duc tres o quatre passes de desavantatge i, en arribar al punt d'intersecció entre la lleixa del racó esquerre de la sala i l'interruptor doble dels llums de la taula, m'aturo. Uns segons després, les rodetes també s'aturen i deixen de sonar. Pany obert, un “cuida't molt, eh?” que a mi no em sona particularment fals i que li torno tan gentilment com puc i sé, i aquí sembla que hem acabat l'indigest comiat. La porta es tanca i faig mitja volta.

Em toca rentar el joc de llit sencer. No convé demora, que després ve el no poder-ho fer net ni amb més rentades. Ja ens hi hem vist més vegades abans.

Encara recordo el primer cop, deu fer cosa de mes i mig, que ens vam trobar en les mateixes circumstàncies. Ella, ja desperta i esquena alçada fent angle coincident amb la paret, les cames mig flexionades, les mans fent com si reposessin a les respectives tíbies; jo, encara recargolat de braços i cames i fent despesa del meu habitual despertar lleganyós (de cap més que d'ulls), intentant evitar raigs que ella no tapava amb el cos i pretenent saber què passava en aquell primer instant de matí de món del que en diuen real. Fins que, sense tampoc esperar-se a que jo fos mitjanament jo, em deia (o potser s'ho deia a ella mateixa, no podria jurar una o altra cosa):

- Estic desarreglada...

La meva acostumada lenta transició del magma freudià al més tangible no és excusa pel que va passar a continuació. És que simplement sóc massa talòs, massa maldestre quan no em prenc un moment per pensar el que he de dir. I, noi, la vaig encertar del tot, a ser maldestre. No en vull recordar les paraules exactes, però en essència vaig venir a dir-li que, tot plegat, i tot just aixecada, tampoc havia de pretendre lluir com si fóssim a punt de sortir de gala...


Sortosament (i molt sortosament), ella ha estat sempre conscient de la meva boira mental a certes hores, de forma que, a pesar de la conseqüent mirada de sabre que em va clavar amb els seus ulls blaugris, hi va saber incloure també la justa dosi de condescendència que em calia per fer-me entendre de bona fe que la vessava. Pràcticament a l'instant següent, desviar jo la mirada sota els seus malucs i adonar-me del que realment m'estava volent dir va ser tot u; i allà i aleshores, sobre presència del roig molt malvingut, va ser quan, literalment, per primer cop vam haver de desfer el llit quan no estava previst fer-ho.

---

Uns quinze minuts després, jec a l'Ektorp de tres places del menjador (és diumenge). Badall sonor amb cara coberta per les dues mans alhora, deixant fora la mica de punteta del nas. M'incorporo i hi quedo assegut, mentre, via la finestra de fons del despatx que és oberta, sento atenuats els brams i els grinyols de la rentadora que va fent la seva feina. Tombo el cap a mà esquerra i miro el passadís (i després la porta) per on ella ha marxat.

L'escena en qüestió l'havia imaginada alguns cops, però sempre era jo i no pas ella qui la signava, elevat a la categoria de rol destacat. El meu incontrolable imaginari duia fets uns quants esborranys del guió que havia de relatar el meu campi-qui-pugui, perquè sempre havia pensat que tard o d'hora, i perquè crec conèixer les meves limitacions, seria ella qui em pregaria a mi de marxar, en forma menys o més directa. Havia invertit imbècilment uns quants grapats de temps en elaborar un breu però digne pla de treball a seguir en trobar-nos en el moment en què ella em fes arribar aquella paradigmàtica sentència que representa un “hem de parlar”, perquè davant un “hem de parlar” seu (que jo no li havia sentit dir mai, i que tot i així estava convençut que se'l reservava per quan veritablement el cregués necessari), jo no tindria més alternativa que, discreta però decididament, agafar el patracol dels dossiers del despatx, agafar un parell de mudes i acotar minsament el cap amb pudor mentre fotia el camp. No hi hauria en realitat res a parlar perquè implícitament m'ho hauria dit tot amb aquesta terna de paraules, i jo no tindria àncora possible per rebatre'n ni els espais en blanc. I és que, malgrat que la nostra companyonia havia estat sempre extremament ferma i buscada, jo sabia que el toll dels meus, li podem dir així, hàndicaps d'adult acabaria per fer-se massa fondo, i ella trobaria, eventualment, el moment adequat per dir que es plantava.

Parlo de les meves dèries, flaqueses o estupideses més insignificants, potser. Parlo de les peces de roba esteses i apilades sobre els pufs en proporció al nombre de penjadors buits, i de la fomuda mandra que m'acostumava a fer resoldre aquest tipus d'equacions; parlo de les meves partides d'escacs on-line que amb freqüència endarrerien (i refredaven) els nostres sopars; parlo de les meves fregamentes quasi compulsives dels talons dels peus en posar-me al llit (sempre el mateix nombre amb cada peu independentment del nombre total) que crec necessitar fer per agafar el son, i que li resultaven incomprensibles; parlo, també al llit, de les meves pauses (poc menys que eternes, devien de ser per ella) en ple fer l'amor, per regalar-me a mi mateix el poder-li petonejar la parpella i les arcades de cada un dels seus ulls, entreteniment que m'era tan irresistible a mi com, amb el temps ho vaig comprovar, tediós a ella (“molt tendre, de debò... però anem per feina, 'rinyo?”, va ser com em va fer saber un cop que no compartíem sincronia de ritmes precisament); parlo del meu costum (digui's absurd) de començar a llegir el diari per qualsevol pàgina a l'atzar (dic jo que, si finalment l'acabaré llegint de dalt a baix, què més tindrà si m'hi poso amb les cartes al director, amb les estrenes de cinema o amb els tancaments borsaris!); dels meus “hmm”s que segons ella no volien dir pas massa cosa quan m'ensenyava una jaqueta o un parell de sabates tot just comprades...

Foteses, o no tant, que havien anat afegint gotes que també comptaven. Però més comptaven encara altres flaqueses amb què mai he pogut lluitar, ni estant sol. Me'n vénen un parell o tres al cap. Dec tenir algun tipus d'al·lèrgia cerimonial, que em fa desplegar un coi de carcassa i aïllar-me del meu jo més sociable quan es tracta de batejos, casaments, balls de comiat de creuer (no enganyaré a ningú, tan sols un cop vam fer-hi les illes gregues) o reunions de companys de facultat (siguin els seus o bé els meus). Tinc una covardia atàvica (perquè la dec dur ben gravada a la meva matrioska més interna) a les malalties alienes, als CAPs i a les clíniques, a aquelles ferums d'asèpsia i rajolam de color verd festuc intencionadament pàl·lid que desprenen els corredors i les sales (sí; en faig un gra massa i sé que aquests tons ja no hi són freqüents, però us prometo que encara els hi veig). Sé, igualment, que sóc menys decidit del que hauria de ser; sigui per resoldre un mar o muntanya estiuenc, però especialment per decisions de gruix que tendeixo a pensar que altres resoldran, abans que jo, de la forma més adequada...

I noto que la meva masturbació neuronal d'aquest matí no té més raó de ser i que, en efecte, ella haurà sabut triar, molt abans i de forma molt més encertada del que jo hagués fet mai, el moment de plegar entre nosaltres. Tenim quintars de moments que ens uneixen, de motius per haver-nos estimat i seguir-nos estimant, de mots que omplirien cartes de recomanació mútues per a hipotètics futurs companys de viatge... i no obstant tant ella com jo hem arribat a un benestar tàcit en plantejar-nos el separar camins. Ella, quan m'ho ha fet saber; i jo, quan no he sabut plantar-li cap però al davant. En qüestió d'arguments, per força en té un de més que no pas jo, o aquest és el raonament que faig; no em ve de nou.

La rentadora ja fa una estona que ha deixat de banda els grinyols.

---

Amb el passar dels primers dies, comprendreu que se'm fa feixuc donar explicacions a tercers. Ja no parlo dels encontres accidentals amb el veïnatge, que al cap i a la fi es poden resoldre sense massa literatura ni melodrama i ésser astuta i ràpidament desviats cap a la major de les trivialitats, aparentant fer el cor fort i deixant que el receptor pensi el que més li vingui de gust. Més aviat em refereixo a les visites, trucades i correus d'amics que, és natural, a cops la buscaven a ella i no a mi com a destinatària. O a alguns dels companys de feina que, a banda de poca feina, fan mans i mànigues per encetar sotto voce qui sap quines vexants teories conspiratives. O finalment a algun d'aquells familiars que, no es pot evitar, creuen necessari oferir-te uns minuts de dol compartit (els que creuen ser més empàtics), o etzibar-te un corpus del seu invariable repertori d'acudits i deixos verbals “perquè tu ara t'has d'animar, carai...!” que es fa miserablement llarg.


Però no és cap torrecollons que no m'importi, sinó un conegut certament proper amb qui topo dies després a Muntaner amb Consell de Cent (davant dels aparadors de la botiga de les ràdios i les bombetes), qui em fa arribar la notícia de que la va veure una tarda, passejant prop de l'Hospital del Mar, amb un altre home. Em fa sinopsi de l'escena de forma cautelosa, sabent que aquest tipus de missatges poden ser de mena agreujants, però també tenint present que, amb la confiança que ens uneix, ens (i, per suposat, em) farà bé posar-ho en comú. M'explica que, a pesar de la llunyania que li va permetre observar amb la suficient discreció, podia endevinar que es tractava d'un home de cabell canós i netament més gran, d'aproximadament un metre setanta (“vuit centímetres menys que jo”, és el primer que em dic en silenci, penedint-me a continuació d'engegar aquesta merda de competicions tan fútils i masculines). M'explica també que a ella la va reconèixer amb certa facilitat, a pesar de dur ulleres de sol i el cabell recollit, i tenir una aparença més prima (“juraria que estava més prima, tot i que si vaig saber que era ella va ser sobretot pel pas que sempre ha dut, què t'he de dir...”). Aparentment, acaba, al poc van fer aturar un taxi que els va fer fer camí en direcció a la Ciutadella.

---

Ja a casa, amb el cul a l'Ektorp al coixí de més a la dreta (els altres són coberts de camises i algun pantaló que considero que no caldrà planxar) i les mans cobrint-me bona part de la cara (els dits entreoberts fan escletxa justa per deixar-me un mínim angular disponible), m'obligo a creure que era esperable haver d'encarar aquesta realitat. M'estranya, de fet, el grau de serenor amb què m'ho prenc; no descartant, d'altra banda, que hagi estat prou àgil com per disparar simultàniament tots els meus mecanismes de defensa possibles per suportar les noves de la manera més digna. I no puc, altre cop, frenar l'onanisme i començar a fer-me retòriques hipòtesis d'aquelles sobre les que un no sap si s'hi recrea o s'autolesiona a posta. Qui devia ser presentat a qui? Potser es coneixien ja d'antuvi? Deu fer molt que es deixen veure junts? Per què per Hospital del Mar; buscada profilaxi de mirades conegudes...?

No l'hagués feta mai, a ella, prop d'un home de força més edat (o a això m'he d'agafar, segons la recent confessió). És clar que també amb això puc haver pecat de manca d'imaginació.

Segueixo amb una segona ronda d'interrogatori unidireccional, sense flexo, sense fum de nicotina i sense ni tan sols confident virtual del tot conegut. Quines magarrufes li deu fer que jo no li feia? Li deu fer l'angúnia que em feia a mi sucar una mica de cotó amb aigua oxigenada o obrir-se una butllofa? Es deu trobar males cares quan deixa una corbata fora de lloc? Posarà cara de gegant quan li parli de les seves bruses noves, o tindrà l'enginy per fer comentaris de profit per a ella? Em vaig girant l'aventura en contra meu, perquè ara les no-respostes obtingudes cada cop em fan més mal. Deu ser potser una persona de més anys la que hagi pogut estar preparada per arribar on jo no he pogut? Per tenir la gosadia de fer aquella darrera pregunta amb què jo m'ofegava en covardies? I més encara, haurà trobat ella aquest graó de més que amb mi li mancava per fer-li arribar, ara sí, fins la última de les coses que pensa, que sent, que viu, que pateix, que odia i que estima, sense ferir-lo, tal i com ella mai no va procurar ferir-me?

---

No deuen haver passat ni quatre setmanes des de la seva marxa. Si bé aquests darrers dies el conflicte intern i la meva natural absència d'empenta se'm van fent, piano piano, irreconciliables. M'adono que estic aprenent a mirar-me força de les meves pors, i a insultar-les en veu alta (indirectament, també rebo jo gran part de cada insult, com és d'entendre). Ja no em plantejo el pas a fer com la mare de totes les meves gestes (que serà, evidentment, parlar amb ella i oferir-li, si més no i com a bona cloenda, un jo veritablement íntegre), sinó com una darrera i buscada necessitat, propera fins i tot al deure. M'agafo el cap de setmana de temps afegit, que no és sinó un mer protocol pel guany de decisió que, d'un cop, m'he atrevit a trobar. Tard del tot per qui sap quantes coses; però a temps per un darrer agraïment que em convé fer-li arribar.

I ha estat avui, aquest matí a primera hora, quan m'he decidit a retrobar-la. Assegut a l'Ektorp, tot just tornat del quiosc, i evitant seure sobre un garbuix de mitjons nets sense aparellar, respiro amb deix tranquil i faig batzegada de pàgines de diari per començar a llegir fins que el rellotge expliqui una hora respectable i trucar-la; quan, en aquell instant exacte, sona el telèfon fix de casa. M'alço per acostar-m'hi, despenjo i demano qui és. I se sent:

- Escolta, fill...


No m'és possible entendre res més, perquè seguit a aquestes dues paraules el que es deixa escoltar és un plor sanglotat, pràcticament silenciós. Sense encara lligar caps, opto per tirar enrere uns segons i associar la veu que acabo d'escoltar a un nom o una figura, perquè decididament la conec molt bé. I sense solució de continuïtat, em ve al cap la imatge de qui em parla, que és el pare d'ella. El meu exsogre. Un home de cabell canós, d'aproximadament una alçada de metre setanta (uns vuit centímetres menys que jo), i d'ulls de to blaugris. Allà dret, i lluny de la tauleta del menjador, jo encara no sóc conscient que, avui, el diari m'ha quedat obert per la pàgina de les necrològiques.